Marcos Peralta, el obrero consciente
David Ginard i Féron, historiador
De vegades la història ens proporciona biografies singulars que, alhora, permeten compendiar eficaçment les transformacions socials, polítiques i econòmiques esdevingudes en un país al llarg d’una centúria. Un d’aquests casos és el de Marcos Peralta Morcillo, la trajectòria vital del qual resumeix en gran part l’evolució històrica de l’illa de Mallorca i de l’Estat espanyol en els decennis centrals del segle xx. En certa manera, Peralta podria ser considerat el prototip d’activista obrer de l’època franquista, capaç de liderar dins l’àmbit local la reconstrucció d’uns sectors populars enfonsats arran de la derrota del 1939, gràcies a unes dosis notables de carisma, constància i formació autodidàctica.
Marcos Peralta va néixer el 1924 a Génave, una petita localitat agrària de la província de Jaén. Des de molt petit es va impregnar de l’ambient de lluita social que caracteritzava la zona rural andalusa. Ell mateix recordava que el 14 d’abril de 1931, amb set anys, recorregué els carrers del seu poble per unir-se a l’entusiasme generat per la proclamació de la Segona República. El 1936 s’afilià al moviment infantil dels Pioners de les Joventuts Socialistes Unificades i durant la guerra treballà a les col·lectivitats agràries de Génave. Al començament del 1940, amb quinze anys, es traslladà a Mallorca, fent part de la primera fornada d’immigrants peninsulars a l’illa. Començà a treballar en la fàbrica Can Buades i s’incorporà a l’activitat clandestina del Partit Comunista d’Espanya. Amb tot, a diferència del seu germà José, eludí la cèlebre detenció de la primavera de 1948, perquè aleshores prestava el servei militar.
Els anys cinquanta i seixanta foren els destacats en l’activisme militant de Peralta. En aquest sentit, resultà bàsica la seva acció dins l’empresa Dragados y Construcciones, encarregada de la construcció del dic de l’Oest del port de Palma. Es tractava d’una obra de gran envergadura que va col·locar centenars de treballadors, molts dels quals eren antics combatents republicans desplaçats des d’altres llocs de l’Estat. Peralta esdevingué aviat un dels principals dirigents de la mobilització laboral desenvolupada en aquella empresa, força intensa per als paràmetres de l’època. Així, liderà una vaga de treball lent que constituí un punt de referència gairebé llegendari en els ambients antifranquistes de Palma. Fou un dels pioners en la introducció a Mallorca de la tàctica de penetració dins el sindicalisme vertical. A més a més, liderà amb Guillem Gayà la reconstrucció del PCE i promogué una protesta veïnal contra l’augment dels preus del transport públic al barri de Son Rapinya. El juliol del 1964 fou detingut, torturat i processat pel Tribunal d’Ordre Públic. En una entrevista concedida el 1968 a Antoni Company, explicà amb detalls esgarrifadors el tracte rebut a la caserna de la Guàrdia Civil:
A mí me aplicaron lo que ellos llaman el banquillo. Es como un banco que tendrá un metro de largo por 20 centímetros de ancho y medio metro de altura o menos. Y te lo ponen de forma que estás haciendo balanza con el cuerpo. Y el filo del banco te lo ponen que te pega al riñón, para que te señalen los riñones y no te deje marca. Y como el tronco del cuerpo pesa más, te vas para atrás. Cuando la cabeza va a pegar al suelo, pues te dan en el pecho y entonces, con el impulso, te vas para adelante y te da en los muslos. Y así, haciendo balanza. También me pusieron una bombilla de unas 500 bujías a un palmo de la cara. Me abrasaba, tenía que tener los ojos cerrados. En el cuartel de la Guardia Civil he tenido compañeros que eran muy buenos muchachos, que eran buenos camaradas, pero a los que les encontraron el punto débil. A mí me pusieron en un sitio en el que había luz y a ellos en un cuarto oscuro para que no los viese y dijeron que era yo. Luego me metieron en una sala y me presentan primero a uno de ellos, yo digo que no lo conozco. Luego a otro y también digo que no lo conozco. No los culpo de nada. A mí no me pudieron coger el punto débil. No es porque yo sea más fuerte que nadie, no. Mientras me torturaban, a mí lo que me sirvió fue pensar en la muerte de nuestro camarada Grimau. Por lo que él había muerto. Estando yo en aquel banquillo no se me iba el camarada Grimau de la cabeza. Aquello me sirvió de mucho, no me pudieron sacar nada.
Malgrat aquella penosa experiència i les detencions posteriors, durant els darrers anys de la dictadura i la primera transició va persistir en el seu compromís amb la lluita democràtica i pels drets de la classe treballadora. L’any 1968 fou el principal impulsor de les primeres Comissions Obreres a Mallorca. Féu part de la Mesa Democràtica entre 1972 i 1974. El 1977 fou elegit president de la Confederació Sindical de Comissions Obreres de les Illes Balears. Marcos Peralta morí a Palma el 29 d’octubre de 1989, ara farà un quart de segle.
